La propietat intel·lectual

És considerada titular de l'obra la persona física o jurídica que l'edita i la divulga amb el seu nom.

Per exemple, una revista pot contenir obres de columnistes, fotògrafs, articulistes, etc. Es reconeix, però, l'autoria individual de cada persona autora respecte de la seva aportació individual a l'obra col·lectiva considerada individualment, encara que no com a part de l'obra col·lectiva. 

En el segon cas, tots els autors o autores que contribueixen a la creació de l'obra en col·laboració són considerats coautors i comparteixen el dret d'autoria de l'obra.

Per exemple, en un llibre il·lustrat hi pot haver una persona responsable dels textos i una altra de les imatges. En una pel·lícula o audiovisual, es dona la consideració d'autors al director o realitzador, als guionistes i als compositors de la banda sonora original.

Són aquells que faculten per a reivindicar l'autoria d'una obra i per a oposar-se al fet que aquesta autoria es modifiqui d'una manera que pugui perjudicar la reputació de la persona que la va crear.

Aquests drets són irrenunciables i inalienables, i acompanyaran sempre l’autor d’una obra i els seus hereus. 

Són definits en l’article 14 de la LPI:

_{Decidir si l’obra ha de ser divulgada i de quina manera.}

_{Determinar si aquesta divulgació s’ha de fer amb el seu nom, sota pseudònim o signe, o anònimament.}

_{Exigir el reconeixement de la seva condició d’autor de l’obra.}

_{Exigir el respecte a la integritat de l’obra.}

_{Modificar l’obra respectant els drets adquirits per tercers.}

_{Retirar l’obra del mercat.}

_{Accedir a l’exemplar únic o rar de l’obra quan es trobi en poder d’un altre.}

Per complir amb els drets d'autor morals, cal citar sempre l'autor i la font de l'obra.

Són aquells que permeten al titular dels drets obtenir una retribució per l’ús de les seves obres per part de tercers.

Es tracta dels drets següents:

• Dret de reproducció: inclou qualsevol forma de reproducció, com ara fotocopiar, imprimir, escanejar, fotografiar, etc.
• Dret de distribució: és la posada a disposició del públic de l’original o de les còpies de l’obra, en suport tangible, mitjançant la seva venda, lloguer o préstec.
• Dret de comunicació pública: és tot acte pel qual una pluralitat de persones poden tenir accés a l’obra sense prèvia distribució d’exemplars a cadascuna d’elles. No es considera pública la comunicació quan se celebri dins d’un àmbit estrictament domèstic que no estigui connectat a una xarxa de difusió de qualsevol tipus. Penjar l’obra a internet és un acte de comunicació pública.
• Dret de transformació: comprèn la traducció, l’adaptació i qualsevol altra modificació en la forma de l’obra de manera que se’n derivi una altra de diferent.

L'autor o autora té el dret exclusiu de l'explotació de la seva obra, però, a diferència dels drets morals, els drets patrimonials sí que poden ser cedits a tercers, com ara una editorial o una productora audiovisual, de manera exclusiva o no exclusiva. Per utilitzar aquestes obres, caldrà demanar permís a aquests titulars, o bé obtenir una llicència d'ús facilitada per les anomenades entitats de gestió col·lectiva de drets, com ara CEDRO, VEGAP o la SGAE. Si un tercer vol fer ús d'una obra, necessita el consentiment exprés de l'autor o s'ha d'acollir a alguna de les excepcions sobre els drets d'autor que marca la llei.

Així, per complir amb els drets d'autor patrimonials, abans de reproduir, transformar o difondre una obra, habitualment cal obtenir el permís del titular dels drets (i, sovint, pagar per aquest permís). Amb tot, hi ha nombroses excepcions que eximeixen d'haver de demanar aquest permís, especialment en l'àmbit educatiu.

Per exemple, ningú no pot publicar una traducció d'un llibre sense demanar permís al titular dels drets de transformació, normalment l'editorial de l'obra original. En canvi, gràcies a les excepcions relatives a l'entorn educatiu, és perfectament possible incrustar una fotografia de Las meninas en un exercici en què es descriu aquesta obra o se la compara amb altres obres, sense haver de demanar-ne l'autorització. 

Consisteix en la inclusió en una obra pròpia de fragments d'altres obres de qualsevol naturalesa. Han de ser obres ja divulgades (és a dir, ja en circulació) i la inclusió s’ha de fer a títol de citació o per a la seva anàlisi, comentari o judici crític.

Aquest ús només es pot dur a terme amb fins docents o de recerca, en la mesura justificada per la finalitat d’aquesta incorporació i indicant la font i el nom de l’autor o autora de l’obra.

En el cas de les fotografies, és possible fer servir tota la fotografia emparant-se en el dret de citació, sempre que es compleixin les condicions anteriors.

Aquest límit és el que s'utilitza més habitualment a les universitats, per part de l'estudiantat i també del professorat. Per exercir-lo correctament, és convenient seguir les recomanacions de citació. 

El professorat d’educació reglada pot fer actes de reproducció, distribució i comunicació pública de petits fragments d’obres, excloent-ne els llibres de text i els manuals universitaris, sense autorització, quan aquests actes es portin a terme a les aules per a la il·lustració de les seves activitats educatives, sempre que es tracti d’obres ja divulgades i, excepte en aquells casos en què resulti impossible, s’incloguin el nom de l’autor i de la font.

La UOC té un fort compromís amb el respecte dels drets de propietat intel·lectual. Aquest compromís es materialitza, d'una banda, en els acords que la Universitat signa amb els titulars de drets per a l'ús de recursos aliens a les aules i, de l'altra, en les llicències signades amb CEDRO i la consegüent retribució econòmica destinada a les persones creadores i al sector editorial.

La UOC va ser la primera universitat espanyola a regular l'ús de recursos a les aules amb aquesta entitat de gestió de drets, i és la universitat d'Espanya que hi destina més recursos econòmics.

És un tipus de llicència per a programari que permet la còpia, distribució (comercial o no) i la modificació del codi font, sempre que qualsevol modificació es continuï distribuint amb la mateixa llicència.

Es tracta de la llicència que es fa servir més en el món del programari i garanteix als usuaris finals la llibertat d’emprar, estudiar, compartir (copiar) i modificar el programari.

El seu propòsit és declarar que el programari cobert per aquesta llicència és programari lliure i protegir-lo d’intents d’apropiació que restringeixin aquestes llibertats als usuaris.

La llicència GNU LGPL (coneguda anteriorment com a llicència pública general per a biblioteques de GNU) garanteix la llibertat de compartir i modificar el programari assegurant que el programari sigui lliure per a tots els seus usuaris.

Permet el mateix que la GNU, però la principal diferència respecte a la llicència GPL és que la LGPL es pot enllaçar a un programa no-GLP, que pot ser programari lliure o programari no lliure.

Una obra està protegida pels drets d'autor pel simple fet de ser creada: no cal registrar-la ni fer altres formalitats. No obstant això, algunes oficines governamentals nacionals de dret d'autoria i algunes lleis preveuen el registre de les obres. Aquests sistemes permeten fer front als problemes que plantegen, entre d'altres, les controvèrsies relacionades amb la titularitat o la creació, les vendes o les cessions i transferències de drets, ja que donen prova i publicitat als drets que s'hi inscriuen.

En el cas de Catalunya, l'oficina que se n'encarrega és el Registre de la Propietat Intel·lectual de Catalunya. Malgrat que el registre és únic per a tot l'Estat espanyol, té una estructura descentralitzada i es divideix en registres territorials.

Malgrat que estan protegits ordinàriament per la Llei de propietat intel·lectual, els programes d'ordinador són béns immaterials que requereixen protecció jurídica, tal com s'esdevé en el cas de les obres literàries, artístiques o científiques. El conjunt d'instruccions que constitueix cada programa és fruit de l'enginy humà, per la qual cosa és necessari protegir eficaçment tant els programes com els seus creadors.

La protecció dels programes d’ordinador pel dret d’autoria ha tingut lloc en comprovar-se la insuficiència de la protecció que les patents els dispensaven. Els drets sobre els programes d’ordinador, les seves successives versions i programes derivats, poden ser inscrits en el Registre de la Propietat Intel·lectual.

• La inscripció no és obligatòria.
• Es presumeix que qui aparegui en el Registre com a titular del programa ho és en realitat, de manera que ha de provar el contrari qui discuteixi aquest extrem. La inscripció no es té en compte per a determinar el començament del termini de protecció del programa.

Atès que moltes vegades el registre al Registre de la Propietat Intel·lectual és complicat i que no és de gran utilitat quan es tracta de codi font, hi ha altres alternatives per a la seva protecció.

Una marca és un signe distintiu que indica que certs béns o serveis han estat produïts o proporcionats per una persona o empresa determinada. L’article 4 de la Llei 17/2001, de 7 de desembre, de marques la defineix com:

«tot signe susceptible de representació gràfica que serveixi per a distingir productes o serveis d’una empresa dels d’unes altres».

La protecció de les marques s’obté mitjançant el registre i, en alguns països, també per mitjà del seu ús.

Encara que les marques es puguin protegir pel seu ús, és recomanable fer-ne el registre presentant la sol·licitud apropiada davant l’oficina corresponent depenent de si el registre és nacional, comunitari o internacional. I és que el registre d’una marca comportarà més protecció, especialment en els casos en què hi hagi un conflicte amb una marca idèntica o tan similar que pugui causar confusió. El registre atorga drets exclusius que prohibeixen l’ús no autoritzat de la marca.

Una patent és un conjunt de drets exclusius que garanteixen el dret d’explotar en exclusiva la invenció feta durant un espai limitat de temps, que és de vint anys en el cas d’Espanya.

A l’Estat espanyol es regulen mitjançant la Llei 24/2015, de 24 de juliol, de Patents.

Perquè una invenció pugui ser objecte d’una patent ha de complir tres requisits:

• Novetat: es considera que una invenció és nova quan no és inclosa en l’estat de la tècnica, és a dir, quan no ha estat publicada abans de la data de presentació de la sol·licitud.
• Activitat inventiva: es considera que una invenció implica una activitat inventiva si aquesta no resulta de l’estat de la tècnica d’una manera evident per a un expert en la matèria.
• Aplicació industrial: es considera que una invenció és susceptible d’aplicació industrial quan l’objecte de la invenció pot ser fabricat o emprat en qualsevol classe d’indústria, incloent-hi l’agrícola.

De conformitat amb el requisit de novetat, no es pot publicar un resultat de recerca abans de patentar-lo, ja que una publicació anterior a la presentació de la sol·licitud de patent comportaria la pèrdua de la novetat de la invenció, la qual esdevindria no patentable.

Els models d’utilitat protegeixen invencions amb menor rang inventiu que les protegides per patents, i consisteixen a donar a un objecte una configuració o estructura de què es derivi alguna utilitat o avantatge pràctic per al seu ús o fabricació. Per exemple, el cubell de fregar.

El dispositiu, instrument o eina protegible pel model d’utilitat es caracteritza per la seva «utilitat» i «practicitat».

El nom de domini és l’adreça d’una empresa, organització, associació o persona a internet, que permet que la seva informació, productes i serveis siguin accessibles a tothom per la xarxa.

Hi ha tres nivells de dominis d’internet:

• Dominis de primer nivell.

Genèrics: són els que acaben en «.com», «.gob», «.edu», «.org» (entre d’altres) i són assignats per institucions designades per la ICANN.

Territorials: són els que identifiquen el país, per exemple «.es» i «.ny».

• Dominis de segon nivell: és el nom que registrem en sol·licitar un domini; per exemple, a uoc.edu «uoc» és el domini de segon nivell.
• Dominis de tercer nivell: «.com.es», «.nom.es», «.org.es», «.gob.es» i «.edu.es».

Habitualment no. És obra tota creació original literària, artística o científica expressada per qualsevol mitjà o suport, tangible o intangible, actualment conegut o que s'inventi en el futur. Des del mateix moment de la creació de l'obra, l'autor o autora ja gaudeix de tots els beneficis de la llei i, per tant, no ha de fer res més per protegir els seus drets. En aquest sentit, ningú no pot fer ús d'una obra sense l'autorització preceptiva de les persones que l'han creada.

No obstant això, hi ha diversos sistemes de registre i identificació de les obres:

• Registre de la Propietat Intel·lectual
• Safe Creative
• Dipòsit legal
  ISBN/ISSN
• Altres: els repositoris de documents

El Registre de la Propietat Intel·lectual

El Registre de la Propietat Intel·lectual és un organisme previst a la Llei de propietat intel·lectual, concebut com un dels sistemes de protecció dels drets de propietat intel·lectual per mitjà de la prova i la publicitat dels drets que s’hi inscriuen.

Els avantatges que ofereix la inscripció al Registre són que proporciona una prova qualificada que els drets inscrits existeixen i pertanyen al seu titular excepte en el cas que es demostri el contrari i que es dóna publicitat als drets inscrits.

Safe Creative

Safe Creative és un registre privat de continguts en suport digital.

Per als autors, el registre de la seva obra mitjançant Safe Creative és la prova d’autoria d’un registre amb garanties tecnològiques irrefutables: dipòsit de l’obra, registre de múltiples empremtes digitals i doble segellament de temps; per als usuaris de les obres comporta la certesa sobre la llicència i els usos permesos.

Atès que no és obligatòria la inscripció en un registre públic per a adquirir els drets de propietat intel·lectual ni per a obtenir la protecció que les lleis atorguen als autors i restants titulars de drets de propietat intel·lectual, amb el registre del material en un registre privat, com és el cas de Safe Creative, s’ofereix evidència de l’autoria, i és que la finalitat primordial del registre és poder demostrar que una obra s’ha creat abans que la d’un tercer, a l’efecte de provar-ne l’originalitat.

En aquest sentit, els usuaris poden registrar les seves obres mitjançant el servei i deixar constància de la seva autoria i drets de propietat intel·lectual, atès que la finalitat de tot això és oferir un mecanisme de prova davant de casos de plagi o d’ús indegut d’obres de propietat intel·lectual.

Dipòsit legal

El dipòsit Legal és l’obligació que tenen els impressors i editors de dipositar exemplars de totes les seves publicacions de tot tipus i divulgades en qualsevol suport, amb l’objectiu de recollir i preservar el conjunt de la producció editada a Espanya i possibilitar-ne l’accés. També la persona que autoedita les seves obres té aquesta obligació.

ISBN (International Standard Book Number)

L'ISBN és un identificador numèric únic creat per a cada llibre basat en una combinació normalitzada de xifres que indiquen el codi de país o llengua d’origen, l’editor, el número de l’article i dígits de control, que permet la identificació de qualsevol llibre i l’ús d’eines informàtiques per a localitzar-lo.

L'ISBN l’assigna l’Agència Espanyola de l’ISBN als editors o a les persones que s’autoediten les obres.

ISSN (International Standard Serial Number)

L’ISSN és un codi numèric reconegut internacionalment per a la identificació de les publicacions en sèrie (revistes, anuaris, butlletins, col·leccions de monografies, etc.).

El Centre Nacional de l’ISSN del país de publicació és qui s’ocupa d’assignar aquest número. A l’Estat espanyol la seu és a la Biblioteca Nacional.

Quan una revista es publica en format paper i electrònic, s’assigna un número diferent d’ISSN per a cadascun dels formats.

Identificadors d’obres en format imprès:

• ISBN (International Standard Book Number)
• ISSN (International Standard Serial Number)
• NIPO (número d’identificació de les publicacions oficials)
• ISAN (International Standard Audiovisual Number)
• ISMN (International Standard Music Number)
• ISRC (International Standard Recording Code)
• ISWC (International Standard Work Code)

Identificadors d’obres en format digital:

• HANDLE i DOI
• PURL
• SICI